Una cambra pròpia. Virginia Woolf

Virginia Woolf l'any 1929 li van encarregar que fes un parell de conferències a la Universitat de Cambridge sobre les dones i la novel·la, i arran d’elles en va sorgir un assaig, poc convencional. Un assaig que despunta per la seva intel·ligència, entre la ironia i la reflexió profunda, sobre la condició de les dones per escriure’s a si mateixes, però no des de la seva condició, com per poder ser escriptores, més enllà de la seva condició. Considerat un assaig fonamental del pensament feminista modern, no deixa de ser el dia d'avui esclaridor, tot i que, per sort, ja són més les dones que han pogut donar a conèixer la seva veu, no deixa de ser, un testimoni encara actual, del que s’ha aconseguit i encara queda per aconseguir.

“Una cambra pròpia” fuig de ser un pamflet per catalogar a les dones com a dones dins de la literatura, sinó un camí, perquè la condició de gènere deixi de ser un obstacle per fer bona literatura, sigui del sexe masculí o femení, qui tingui aquesta voluntat de voler mostrar la vida amb tota la seva amplitud, com feia Virginia Woolf, desfent-se de l'encaix que el seu segle i el seu cos li van atorgar, i campant lliure per la ment i els costums, que dones i homes, han anat vivint segle rere segle. Encara que, la potestat d’apoderar-se de la paraula sempre va ser relegada més aviat al gènere masculí, però com bé sap, l’autora, els creadors més genials, es desfeien de les cotilles de les seves ments masculines, i es deixaven ser el mirall androgin on quedava reflectida la vida en tots els seus marges i confins.

A través de la seva astúcia, i fent-se servir d’anècdotes personals, Virginia Woolf es pregunta: “Per què hi ha tan poques dones escriptores a la història?”, i les seves conclusions són d’aquella lucidesa que dona un far enmig d’un mar engolit a la nit, no es queda curta ni en realisme, ni en alimentar l’esperit, però és clara en això; per poder desplegar les paraules cal temps per poder-li dedicar, independència econòmica i un espai mental propi on una no s’hagi de sotmetre al veredicte masculí. I és a partir d’aquí, on el terreny s’aplana cap al possible, ja que sempre ha estat possible que les dones escriguessin, pel fet que no tenen cap impediment ni condició inferior respecte a l’home, però, sí que han estat relegades a menys recursos materials i llibertats. Relegades a tasques domèstiques i excloses de l’educació, i menyspreades quan volien fer usos dels seus talents, ridiculitzades i silenciades, les dones hi ha hagut històricament que escriure “a la contra”, confrontant-se amb el poder masculí, que no només s’han servit de més recursos econòmics sinó també de discursos al voltant de la condició femenina que coartaven de la llibertat a les dones.